[BENJAMÍ] Cara i creu

L’Anoia 28 i 29 de gener de 2017.

Club Patí Castellbisbal 0 – Dracs Comtals 6
HL Igualada 8 – Dracs Cracs Comtals 4

Cap de setmana complert, amb anades i tornades, quin mareig! Algú ha tornat al damunt d’una grua, que no sigui res. Aquests dos dies hem aprés dos verbs. Dissabte, verb d’acció: persistir, que vol dir tenir paciència, no defallir davant les adversitats, no deixar-se arrossegar pels esdeveniments incontrolables. Diumenge, verb reflexiu: lamentar-se, que vol dir traspassar la culpa als altres sense analitzar les errades pròpies, queixar-se sense aportar una solució, llepar-se les ferides mentre els fets no s’aturen; deixar que els altres decideixin per nosaltres. Anem a pams.

La cara: no posar-nos nerviosos el primer temps quan la porteria contrària estava tancada a pany i forrellat per un porter d’arrels islandeses que potser és el millor que hem vist aquest any, amb permís del gran Bleda; combinar i fer jugades amb intel·ligència dirigides a dominar el joc i a perforar en el moment més oportú; la determinació i l’instint del Killer Tena, amb un hat trick en el segon temps; la classe amanida amb la tenacitat i la força del referent de l’equip, el Neymar Ollé, quan fa gols i, sobre tot, quan fa assistències; la sang freda i la visió de joc d’Aubanell, amb dos gols de bella factura, el primer després d’una jugada de combinatòria amb Oller que ens ha recordat els inicis còmplices, quan no podien jugar separats de cap de les maneres; la lluita i també la classe de Sanchís i de de Rojas, en la feina desagraïda i determinant de destorbar el porter, aguantant empentes i insults i reaccionant com cal: “nom em toquis nen”; l’elegància en el patinar d’Apesteguía cooperant en la bona circulació del joc i pujant i baixant sense parar; i la lluita i el bon toc de Labrado i de Saltó, malgrat que dissabte no aconseguissin marcar (no vol dir res, a vegades ho fan uns i a vegades uns altres).

La creu: el no saber llegir el partit; el voler rematar el contrari els primers minuts, quan tot estava ben encaminat, fent servir tot, menys el cap; el xutar sense solta al bulto i la xarxa, però a la de darrera la porteria; el descentrar-se i combinar defectuosament; el plorar (s’ha de desterrar, el rival es creix i nosaltres disminuïm), el protestar (no confondre amb enfadar-se i mostrar-ho) i el queixar-se sense parar.

Que qui ha fet els gols el segon partit? Ollé, de Rojas, Micó i Tena. I el rival? Ha lluitat i ha sabut explotar les seves armes: un porter efectiu, un petit Ot escorredís i un 99 imparable. L’àrbitre? Ni idea, no és el meu tema. Els tres gols fantasma? No han pujat al marcador.

Com veiem la cara és més que la creu. I el resultat final del cap de setmana és favorable: Equips de l’A2 8 – Dracs Comtals 10. Però hi ha un tercer verb que ens acompanya des de l’inici i que també ha estat present: aprendre, que vol dir progressar, corregir i rectificar, millorar també el que es fa bé, no conformar-se, fer-ho cada cop una mica millor i, sobre tot, construir equip.

I hi ha una cosa indiscutible, cada cop els Dracs són més un equip.

 

Text: Jaume Aubanell

 

20170128_110726

Leave a Reply